Francesc Navarro.
Bueno, ja que no pareu de fer crítiques i sinopsis de les vostres películes preferides jo avui parlaré de "El club de la lucha", una de les meves pelis preferides. Abans de veure-la no m'atreia en absolut, nomès vaig anar a veure-la perquè en l'anunci que passaven per la tele sonava el "where is my mind" dels Pixies, això ja em feia preveure que hi havía algo més que una peli de lluita. No m'agraden gens les pelis on hi ha violència gratuita, baralles, lluita, etc... Per tant, el club de la lucha no m'havía d'agradar. Però no va ser així, va ser una de les pelis que més m'han agradat dels últims anys.
La sinopsis la podeu trovar si busqueu per internet, a "la butaca" o webs del pal. En poques paraules la història narra un moment de la vida on un jove que ja treballa, està afincat en el dòlar, totalment mediatitzat, s'amobla el pis com un catàleg Ikea, i segueix els cànons del tipus de gent que "els de dalt" desitgen que siguem. És politicament correcte, un consumidor més al servei del poder, una ment contenta alienada en aquest món fet a mida, un món de titelles, una víctima més del poder, i no parlo de poder referint-me als governs, parlo de poder referint-me a les multinacionals, al senyor Ikea, al senyor Coca-Cola, al senyor Dunkin Donut..... Les multinacionals, el fotut dólar, els diners, el motor del món capitalista. Aquest món de falsa felicitat del que cap de nosaltres pot escapar. Doncs bé, el nostre protagonista coneix una persona que el fa canviar de mentalitat. No li és fàcil adonar-se'n de que necessita un canvi, de que està fastiguejat, de que odia tot allò que l'envolta, de que sent odi cap a la societat. Però conèixer aquest nou personatge l'ajuda, també l'ajuda el fet de que el seu apartament es crema i per tant perd aquell punt de refrencia, aquella seguretat de la seva llar. Ja tenim el detonant, el got s'ha vessat, necessita un canvi. El primer que fa es anar terapies de grup, com reunions d'alcoholics, de malalts de càncer... Les desgràcies dels altres el fan sentir bé, menys desgraciat. Però no és l'únic que fa com ell, a les teràpies descobreix una noia que va de reunió en reunió. De les terapies de grup passa a un club que es reuneix per fer lluites entre ells, casi com un "vale tudo", "el club de la lucha", una mena de societat secreta, un club de gent descontenta, però en definitiva un grup terrorista antisistema.
Al final de tot, la peli dóna un gir inesperat que no desvetllaré. Poder el recurs del gir inesperat en el cinema ja começa a ser massa comú, sexto sentido i pelis del pal, però no deixen de sorpendre a l'espectador.
La película, ha rebut moltes crítiques nefastes. S'ha dit que fa apología de la violència o del terrorisme, que te un rerefons nazi o feixista. Això ja, que cada espectador jutji, també ho van dir de la naranja mecanica en el seu dia. Poder les crítiques provenen del poder del que parlava abans, el poder dels medis i el poder del capital. O potser les crítiques venen de sectors més conservadors que veuen amb bons ulls la societat actual. En tot cas, si que és cert que la película te un clar missatge antisistema, però no deixa de ser paradox que una gran producció de Hollywood amb grans actors y alt pressupost faci critica del sistema, que no deixa de ser el mateix sistema que financia les grans produccions.
Deixant de banda el missatge, la película està plena de detalls molt interessants, una bona banda sonora, amb pixies i tom waits entre d'altres. Una bona fotografía. Edward Norton i Brad Pitt fan molt bons papers cadascún d'ells. Frames amagats, imitant la publicitat subliminal. La película està plena de curiositats, si ja heu vist la película, us recomano que llegiu algunes d'aquestes curiositats:
I recordeu, la primera norma del club de la lluita es que ningú parla del club de la lluita.
