Mar Boy.
Hi ha pel.lícules que es queden grabades de manera indeleble a la retina de l'espectador, sobretot si aquest és "jove i impresionable" en el moment en les que les veu. Normalment sol ser degut a la seva estètica, acció i diàlegs únics que de petits ens feien al.lucinar amb elles i que eren desprès tema de conversa al pati del cole, recordant-les una vegada i una altra. "The Warriors" de Walter Hill és probablement un d'aquests films que mès s'apropen a aquestes característiques, juntament amb els "Goonies", i serà recordat pasin els anys que pasin.
Quan ens vam fer més grans i vam indagar una mica mès sobre aquella peli i les seves influències ens vam adonar que no era res mès que una adaptació molt pero que molt lliure de la "Anàbisis" de Jenoforte, aquella obra clàssica on uns guerrers d'Atenes tornen a casa per enforntar-se als perdes, amb milers d'enemics a la retaguarda que volen acabar amb ells.
Els Warriors (o Guarros, com li deien en el seu moment els garrulins ja que no sabien com es pronunciava) són una banda de macarres de Coney Island que viatgen a l'altra punta de NY, el Bronx, per a assistir a una mena de reunió de totes les bandes de la ciutat. En ella, s'espera l'aparició de Cyrus, una mena de predicador boig que amb el seu enfervorit discurs preten que les bandes s'uneixin es un sol front contra la policia i prenguin la ciutat. Per desgràcia, aquesta està assabentada de la reunió i arriba oportunament per ensorrar la festa. Durant l'enrenou, el lider psicòtic d'una de les bandes, Luther, mata a en Cyrus d'un tret i li fot la culpa als Warriors. Es aqui quan els Warriors hauran de tornar a la seva Coney Island natal, amb la retaguarda coberta per 100.000 membres de les altres bandes, furiosos per la mort de Cyrus.
Una emocionant i angoixosa persecució d'una sola nit entre trensm avingudes plenes de brosa i parcs... Totalment chequeraut yo yo ub the ghetto xD
La peli no dóna un sol moment de descans. Si un asumeix ràpidament el seu joc i es deixa emportar per ella, ens proporciona molta diversió. La fotografia nocturna, l'escenografia plena de carrers deserts, metros plens de gaffitis... ens porta a aquella Nova York suburbial dels 70, però pasa per alt la problemàtica social i ens fica de ple en l'èpica, les bandes no són grups de marginats, són guerrers amb el seu honor, el seu territori i el seu sentit de la justicia. Hi ha herois, dolents, aliats dudosos, "femmes fatales"... El fet d'emmarcar l'acció en una sola nit augmenta la tensió de la peli i les lluites entre els Warriors i les demés bandes estan coreografiades d'una manera molt clàssica. No hi ha arts marcials ni gaires tirotejos, tot es resumeix a bats de bèisbol, ganivets, punys i molta astucia, fet que accentúa el caràcter de èpica antiga de l'acció.
Per a molts, una pel.lícula que recorda la infància, un "peliculón" que tot i que en estètica hagi perdut amb el temps (ja no estem als inicis del rap) es segueix tenint com a peli de culte genial.
